LA BOIRA I EL PROCÉS (publicat a L'Ondarí)
 |
| Boira sobre Catalunya |
Trasvassament de
l’Ebre / Canal Segarra-Garrigues; Aeroport de Castelló / Aeroport de
Lleida-Alguaire; Autopistes radials de Madrid / Carril bus-Vao de l’autopista
del Vallès; La picaresca española / El “això m’ho comptes sense
iva”; La Roja dels collons / El Barça
fins a la sopa; Yo soy español, español,
español / Érem, som, serem; La caspa rància i fatxenda de certa classe alta
espanyola / El paternalisme i condescendència envers els altres de la burgesia
catalana; La TVE de l’Urdaci / La TV3 actual; La bombolla inmobiliària murciana
/ El parc de pisos buits a les Terres de Ponent; Les línies d’AVE inútils / La
línia 9 del metro de Barcelona i el telefèric d’Esparreguera; Marina d’Or /
Barcelona World (si és que es fa); Benidorm / La Barceloneta; Els sobres de Bárcenas / Els sobres que a
diari circulen a les empreses familiars d’aquest país; La trama Gürtel / El clan
Pujol...
PP o PSOE / Indepe
o Unionista; El procés cap a la independència / “La obra de El Escorial” (el
matís religiós és intencionat).
 |
| El meu llibre de teràpia amb Espanya |
Per cada motiu que
trobava fa uns anys per a avergonyir-me de ser espanyol i somiar que de la mà
dels catalans podria aspirar a viure en un país del qual sentir-me orgullós,
avui en trobo un d’equivalent a casa vostra.
M’agradaria remarcar “un país del qual sentir-me orgullós” en contraposició del
“País Normal” dels eslògans indepeguais de
xarxa social i cartellet a la finestra. De país normal, ja en tenim: normalment
corrupte i molt millorable en tants aspectes. A veure si ens n’assabentem d’una
bona vegada: Fins que no la societat catalana sigui capaç de reconèixer obertament
i amb honestedat i humiltat tot allò que també
fa malament, aquí no hi haurà
independència. I si n’hi hagués, no valdria més que per a canviar la
merda espanyola per la merda de proximitat. I això és justament el que s’ha
votat el 27-S: Independència condicionada a canvis profunds de model de
societat i país. Amb indepe nomé s, no
n’hi ha prou, almenys no pas per a la majoria absoluta ni percentual dels
votants, senyores i senyors. S’ha arribat al màxim possible de “Junts perquè sí” i se sap. Per a
aconseguir més independentistes s’hauria
d’explicar d’una vegada “Indepes per a
què”.
 |
| Merchandising del Procés |
Però és difícil que
hi hagi cabuda per al discurs crític amb l’època de cofoïsme que viu aquest país
des del Tricentenari beneït. El procés dels nassos, que va començar com una
estimulant reacció crítica contra una Espanya decadent i opressiva ha
esdevingut una mena de modus vivendi
català, s’ha institucionalitzat, s’ha enquistat i és hora que també sigui
revisat de manera crítica ell mateix. Potser aquest exercici crític envers el
propi procés podría aportar una nova empenta i visió al fet independentista i
sumar-hi més adeptes. Però no anem per
aquí: el bifrontisme més infatil i ridícul campa per Catalunya, la que fins fa
no gaire era la societat més variada i interessant d’Espanya, s’ha autoreduït a
si mateixa a A o B, però lo pitjor és que ni A, ni B, portem ja 4 anys de
indefinició a compte dels comptes corrents dels catalans més necessitats
d’assistència real i no sentimental. Tot és sentimentalisme barat en aquesta
Catalunya banalitzada i obsessionada amb el seu SER i el seu melic, vegin si no
aquests anuncis d’aigua mineral o supermercats copien el to i l’èpica identitaris
de la Generalitat. Compra aigua de Viladrau, catalanet, que t’ajuda a ser com
ets. I compra-la a Caprabo, perquè ets un “lliurecomprador” segons l’article 1
de la seva constitució de folletó setmanal d’ofertes de la secció de frescos.
 |
| l'obsessió pel SER |
El procés ven. I
ven perquè la majoria de la gent que el compra, té dinerets per fer-ho, malgrat
que ens vulguin oferir al lineal del súper personatges surrealistes com ara el Gabriel
Rufián, per tal de fer-nos creure que el procés és també cosa d’aturats de
l’àrea metropolitana. Sí, sí, és clar que n’hi ha. Però tots saben per cada
Rufián, hi ha vint Junqueres, Casals, Lluís Llach, Forcadell, Homs o Mas. I si
no mirin de quins barris pengen les estelades. I si no, mirin els cognoms de
les paperetes electorals de Democràcia i Llibertat i ERC aquest diumenge. I si
no, mirin com les marques que fan servir l’èpica del procés per a vendre
carxofes són Caprabo i no DIA.
Finestres
canviades, façana rehabilitada, finca bé de zona acomodada, veins nets, comunitat
civilitzada... Penja l’estelada. Torre enjardinada, piscina ben clorada, agenda
apretada, interiorista il·luminada, tot terreny alemany per a escapades a la
Cerdanya d’anada i tornada... Penja l’estelada. Cases de pedra restaurades,
cuina de fusió guardonada amb producte de la contrada, mercat setmanal amb
afluència de famílies neorurals amb roba Decathlon fascinades, bolets i
sardanes... Penja l’estelada. Blocs de vivendes impersonals, sense comerç de
proximitat, oci al centre comercial, matina dur i mata’t a treballar i a més el
puto cotxe s’ha tornat a avariar, escola pública i multicultural, llistes d’espera
a l’hospital comarcal o metropolità, marca blanca per a dinar i sopar... Què
vols penjar?
 |
| On no hi pengen les estelades... |
Des que visco a
Ponent, he pogut copsar finalement la sensació que comporta viure quinze dies
dins la famosa boira. I em sembla que als fervents defensors del procés els hi
deu agradar molt la boira: Com si els seus caps estiguessin emboirinats van tranquils per la vida sense
haver d’aguantar que la llum de sol clara i forta els faci veure que el país
està desorientat, perdut i mancat de autocrítica. Amb aquesta boira dolça i
suau que tot ho difumina res no sembla tenir aristes, la boira és un bàlsam que
tot acarona i hi dona un color gris-blanc uniforme dins del qual gran part dels
catalans semblen sentir-se a gust mentre el país viu un desgovern i una
desvergonya notables. Potser perquè en el fons no els hi va res més enllà de
poder sentir que el país seguirà sempre sent el seu. És a dir, el que els hi pertany per drets de pedigree quan no són ni la majoria
demogràfica ni l’electoral. Però són els que eren i seran. Mentrestant, a Espanya el bipartidisme sembla sentenciat de mort,
la gent comença a interesar-se i a moure’s per la política i potser aquell país
de o blanc o negre o amb mi o contra mi o fred o calor o PP o PSOE esdevé un
país més obert, variat i civilitzat que s’autoimposa el deure del diàleg i el
respecte per les noves opcions i les noves formes alhora que la societat resta
atenta i vigilant amb els seus representants, amb exigència. Però, és igual,
tot i que per a cada cagada espanyola n’hi hagi la catalana d’igualment
fragant, aquí el que vol la gent és un País Normal de polítics que els diguin
que ells éren, són i serán millors que aquests espanyols de “charanga y pandereta. Perquè, a
Catalunya tot està bé. I sino ho està, és igual perquè ens ho creiem. De sobres
és coneguda la capacitat dels catalans per a vendre’s. L’actual campanya electoral de la classe dirigent del país ho
confirma un cop més. S’ha de tenir el cap realment emboirinat per a poder
empassar-se: “Catalunya és un poble que sap fer les coses bé” i posar-ne com a
exemple tot de seguit la consulta del 9-N. Quina barra i quina boira.
 |
| Amb Antonio Baños, espero que les CUP resisteixin |
Ara fa tres anys em
vaig posicionar a favor de la inependència de Catalunya com a espanyol decebut
del seu país, amant de Catalunya des de petit i amb l’esperança que aquí es
podria construir un país excepcional, no un gris i bavós “país normal”. Em sento orfe ara. Catalunya m’ha fallat tant com Espanya i he entès
que no puc esperar gens d’excepcionalitat de part de cap de les dues. Tant és, començo a fotre-me’n. Això és més una lluita de classes més
que de països i a Catalunya les clases están molt i molt ben marcades i la que
mana és la classe alta de tota la vida i els que manen, com és lògic, volen
seguir manant i remanant cireres del Baix Llobregat d’oferta al Caprabo. Em sap
greu pel Rufián.
 |
| Cal polititzar els nens d'aquesta manera? Grotesc. |
 |
| Canal Segarra Garrigues, obra catalana faraónica de futur incert |
Mentrestant, noves
esquerdes s’obren al Segarra-Garriques per la falta d’ús. Fem-ho bé. Ho fem molt i molt rebé. Tot.
.jpg)
Comentarios
Publicar un comentario