SUPERIORITAT SEL·LECTIVA: CARTA A ALBERT OM

Aquesta reflexió sobre el caràcter català i l'emotivitat (la cultura, de retruc) me la va provocar ara fa un xic més d'un any la desagradable "CARTA A SÍLVIA PÉREZ CRUZ" que Albert Om va dedicar a la cantant empordanesa des del seu espai a la contraportada del Diari ARA.

La podeu llegir fent clic aquí.




SUPERIORITAT SEL·LECTIVA: CARTA A ALBERT OM

Sobre una certa aversió a l’emotivitat manifesta, em va marcar especialment el fet que l’Albert Om escrigués tota una contraportada del diari ARA per a dir que no li agradava l’expressivitat segons ell desfermada de la Sílvia Cruz. Era evident que estava francament contrariat pel moment d’aclamació que vivia aleshores la cantant flamenca de l’Empordà).  La carta que va dedicar a Sílvia Cruz té un to realment agre i destil·la una bravada de superioritat de criteri enganxosa i rància, tristement comuna de tant en tant en la manera d’expressar-se dels catalans-catalans. En reprodueixo l’arrencada, tota una presa de posició:

“Sóc d’Osona; parlo, escric i treballo en català; a l’ARA i a TV3. Republicà, del Barça i del bloc dels que volem votar que sí. Tot molt previsible. Per fi he trobat un tret diferencial, una identitat no concèntrica: no comparteixo l’adoració col·lectiva per la teva música.” (la de Sílvia Pérez Cruz).

Cal posicionar-se llingüística, política i futbolísticament en una societa tan caleïdoscòpica per a emetre una opinió sobre una producció cultural? Hem arribat fins aquí sense adonar-nos-en? Bé, jo sí que me n’adono... Potser molts no ho volen veure que és diferent. Per què anteposa els seus orígens a l’expressió d’una artista? Podríem concloure, doncs, que segons el seu tipus de producció cultural un artista empordanès és o deixa de ser més català? M’encantaria conèixer les respostes de n’Om a aquestes preguntes. Més endavant i un cop ben situat i amoltonat, continúa:

 “De tan contingut com sóc, a vegades em penso que sóc anglès i que, efectivament, la plana de Vic queda lluny d’aquest Mediterrani més obert i expansiu” 

Bé, em fa l’efecte que això hauria volgut ell. Malhauradament de Vic al mar Mediterrani no hi ha més de 50km en línia recta.

És interessant com les diferents “criances” determinen la sensibilitat adulta davant un mateix fet. Jo, tot i andalús, no sóc gens aficionat al flamenc. Quan escolto la Sílvia Pérez Cruz experimento paradoxalment el contrari que l’Albert: el que em desmotiva de les seves cançons és assistir a la seva contenció expressiva, interpretant temes que no deu sentir profundament en ser molts d’ells versions de compisicions ja existents. Belles produccions, m’encanta sentir-les de fons en certes situacions, però no m’emocionen el més mínim si hi paro l’orella amb atenció. Més aviat a l’inrevés. Les trobo fredes, artificioses. 

He arribat a pensar que ella canta aquesta espècie de flamenc que mai no arriba a esclatar justament perquè deu saber que a Catalunya entra més bé. Segurament per ser ella mateixa catalana (encara que no tingui el pedigree de l’Albert Om). No dic en absolut que no sigui una artista autèntica, estic convençut que fa el que li neix i el resultat n’és rodó, preciós i precís. Aquest repertori de cançons... en alemany, portuguès, català, francès, castella... És tot tan Castell de Peralada. Els arranjaments són tan deconstructius, com si es tractés d’una recepta de nova cuina catalana o un Tàpies. Sílvia Pérez Cruz és al flamenc allò que Madredeus podria ser al Fado. I que consti que m’encanta Madredeus perquè potser el d’Amália Rodrigues em resulta massa fort de pair. De vegades escolto la Sílvia Pérez Cruz per la mateixa raó que mai no em poso a casa Camarón. 

M’agradaria també saber què opina l’Albert Om de l’àlbum “pel·lícules” de Quart Primera, un disc amb lletres esqueixades de desamor cantandes en primera persona pel català Pere Jou. Sense dubte per a mi, la millor mostra de que, sortosament, també hi ha molts catalans que respecten i inclús practiquen l’expressió dels sentiments íntims amb llibertat i independentment de criteris no gaire clars de caire fins i tot intervencionista sobre la seva producció cultural. Brindo per ells.

Ignoro si l’Albert Om ha escoltat, doncs, aquest disc, si li agradaria assistir a l’esgargamellament elegant de la veu masculina i càlida del Pere Jou cantant les seves desgràcies amb una ex que li  fotia les banyes.

Potser s’hauria estimat més nèixer a Andalusia Occidental, l’Albert Om, per tal de tolerar més bé l’efusivitat sentimental. Al cap i a la fi, els andalusos occidentals som atlàntics, com els seus admirats anglesos.

PERE JOU EXPRESS YOURSELF

Ole per la Sílvia, pel Pere Jou i per la gent que estima a tots aquells que s'expressen. Ja ho deia la Madonna "express yourself!" Si jo fos la Sílvia, en faria una versió en català i li dedicaria a l'Albert. Si fos el Pere jou, també, Amb perruca rossa. Ja m'estic descollonant pensant a la reacció de l'osonenc de l'any.

-------------------------------------------------------------------

Davant l'absoluta manca de sentit crític de l'àmbit independentista català necessito per higiene mental fer crítica de les coses que no m'agraden de cara a la construcció del NOU PAíS.

Per a acabar tenint la mateixa merda que Espanya, no cal muntar tant de sarau.

Segueix-me si ets indepe però no borrego.

@unadecat