EL NOUVINGUT (a Tàrrega)

(publicat a la revista  l'Ondarí)

Carrer del Carme, Tàrrega

No sóc moro, ni latino, ni ucraniana, ni romanès, ni russa, ni gallec, ni estremeny. No sóc un enginyer alemany que ha vingut a parar a Tàrrega per a salvar la INDOX i amb el qual la gent bé del poble mataria per colzejar-s’hi. No sóc un hippy francès arribat amb el seu gos a rehabilitar un mas abandonat al mig del camp per a muntar-hi una casa rural amb hort eco-bio. Ni tan sols sóc de Cervera. Potser sóc pitjor que tot això: acabo d’instal·lar-me a la cruïlla de la C-14 i l’antiga N-II provinent de... BarsAlona.

Tàrrega fa olor d’oli d’oliva andalús. Els fragants dipòsits d’oli del polígon de la Borges contenen oli d’oliva andalús que serà envasat a Tàrrega. Com la meva pròpia sang envasada en aquest cos i cor  mig catalanitzat. Mig.

He vingut perquè he volgut. No m’han destinat, no m’han forçat, no m’han condemnat a la presó mai construïda, aquella que havia de portar tants funcionaris a la capital de l’Ondara. Els ressons de la presó i d’Andalusia són ben presents en el dia a dia de la meva nova vida targarina: visc en un pis d’un dormitori dels molts que es van construir amb el fi d’allotjar els funcionaris fantasmes i quan sovint volto per l’Urgell amb bicicleta, el fascinant  paisatge de secans embolicats en muntanyes, horitzons i llum inmensos em trasllada automàticament als estius al poble dels meus pares, a la comarca malaguenya de la Sierra de Ronda. Mai no hauria pensat quan de petit devorava mapes de Catalunya desitjant coneixer-la un dia que aquesta zona seria tan igual a gran part de l’interior d’Andalusia. Jo, que pensava que de “Despeñaperros cap amunt” tot era verd. Amb el flaire de la Borges, el trasllat mental arriba a ser gairebé real.

Paisatge Urgellenc

Oliveres, ametllers, vinyes i blat sec. La remor cruixent del vent acaronant les espigues torrades després de la primera onada de calor avançada m’acompanya per la carretereta entre Tàrrega i Sant Martí de Maldà. Cel blau intens, sol franc i aire net. Solitud sobre la bici enmig d’un paisatge ple de petjades humanes, treballat, conreat i humanitzat però en armonia amb la natura. Sense la promiscuitat del totxo a la costa o el regadiu del Pla. Naturalesa i home en equilibri. En equilibr també jo. Damunt la bici flueixo sobre l’asfalt, humil com flueix sobre sa llera aquest riu targarí de nom que es diria basc i que és també – casualment? - el nom d’un poble de la Marina Alta alacantina: Bell nom en tot cas el de l’Ondara, sonor i rodó com l’escuma d’una lleu cascada.

Són aquestes coses bàsiques són les que m’han atret tan fortament d’aquest país urgellenc poc apreciat en general al meu món barceloní dels darrers 12 anys de vida. Deuen ser el quaranta anys que faré aviat. Deu ser la crida de la terra. La terra, en sentit estricte: vull veure terra en lloc de ciment i asfalt. Aquí, la terra està sempre present: la gent s’hi dedica i l’aigua de l’aixeta de Tàrrega té un gust terrós. Sense les cales encisadores de la Costa Brava, ni la monumentalitat pètria de les viles gironines, sense el fals cosmopolitisme de barri vermell de Barcelona, ni l’èpica carolíngia dels cims del Pirineu... L’Urgell em reconforta en la seva senzillesa i escala humana. Verd per primavera, daurat a l’estiu, bruna tardor, hivern gelat i boirinós. Naturalesa mana. I després de tot si m’avorreixo o m’embafa tanta mandanga d’urbanita fastiguejat, sempre puc agafar el cotxe i en només una hora tinc la brutícia i la inhumanitat garantides al meu barri de la Barceloneta.

No he vingut a buscar res més. Sóc una persona comunicativa i oberta (andalús de soca-arrel) i celebro cada persona agradable i acollidora que estic trobant aquests dies, però no he vingut per  ampliar el meu àmbit social i afectiu. No em molestarà per tant que una padrina hagi tingut la barra de dir-me que sóc “un llogat” per treballar per a l’empresa d’una família local. Francament, el que ha llogat un pis i està generant la seva modesta part de consum al comerç targarí sóc jo.

No s’amoïnin doncs, no hi a res a témer pel que fa a aquest enèssim nouvingut: sóc net, cívic i discret. No m’atanso al Pati amb reggeton a tot volum al mòbil ni condueixo el cotxe tunejat pel carrer de Sant Pelegrí amb qualsevol altra música menyspreuable a tot volum. No acostumo a caminar enfundada en pantalons fúcsia fluorescent de dues talles menys de la que em correspon, ni assalto amb violència xalets benestants del barri del Maset a les nits. No porto burka, ni tans sols vel. Sóc simplement jo mateix, autèntic i obert. Com el paisatge de l’Urgell. Així que espero encaixar de la manera més natural.

Ja es poden estalviar el seu paternalisme benintencionat els covergents, no vulguin “integrar-me”. Segurament mai esdevingui ni casteller ni sardanaire ni boletaire ni res que acabi en “-aire”. Com a molt, jo  he vingut a Tàrrega a prendre l’aire, i no a donar-me aires de targarí. A més,  d’integrat a Catalunya ja fa anys que en sóc: hi visc i hi treballo. Els sóna oi? Parlo un català central bastant acceptable que possiblement es vagi targaritzant mica en mica degut a la mevE marcadE empatiE fonètiquE. Benviguda targarització de la meva parla, sempre m’ha fet gràcia l’accent de Ponent.

Nouvingut a Tàrrega cansat d’una ciutat que ha deixat de ser ella mateixa fa anys, avergonyit que la capital de Catalunya sigui l’indret menys català del país, capital com ha esdevingut només d’Ella mateixa. Amb la seva decadència com a referent cívic, identitari i cultural del país  conforma un entorn dur per a poder treure-hi el millor d’un mateix i de les persones en general.  Sóc molt independentista, jo. Això vol dir que la independència que més m’interessa és la meva pròpia i a Barcelona un s’hi sent sovint ofegat, poc lliure, poc independent en definitiva.

Mas de Bondia

Nouvingut  a Tàrrega doncs a mirar de connectar amb el millor de mi mateix: la meva olivera, el meu ametller, el meu cel blau, el meu Ondara i el meu poblet de pedra a sobre d’un turonet.

Targarins, això pinta bé.

----------------------------------------------------------------

Tot i ser gadità, diria que conec Catalunya molt millor que mooooolts catalans:

si vols llegir sobre

Berga, click

Figueres, click

Girona, click

Cardona, click

Decadència barcelonina, click