CULTURA CATALANA

Veig al Telenotícies vespre que els treballadors del Teatre Nacional de Catalunya han triat, com a manera de protesta contra les retallades que pateixen, adreçar-se als espectadors en castellà i porto estona pensant-hi. El cartellet amb el que ho comunicaven als que  han assistit a les funcions d’aquest cap de setmana deia: “davant les retallades i el desmantellament de la cultura catalana, el personal del TNC atendrà els seus clients en castellà”. Hi havia alguna cosa que no m’hi encaixava i crec que ara que començo a donar-li forma al meu cap valia la pena posar-ho negre sobre blanc.

Només un freaky adolescent solitari i obsessionat amb els idiomes i altres geografies i països com era jo al començament dels ’90, podia parar l’orella amb atenció davant una entrevista al Vicente Aranda a la que l’hi pregutaven pels motius de no fer cinema en català tot i ser barceloní i estar moltes de les seves pel-lícules filmades a la ciutat.  Jo, que havia passat tot l’estiu a escriure cartes als Ajuntaments de les capitals de comarca de Catalunya demanant el fulletó turístic corresponent fins a completar les 41, vaig trobar molt interessant la resposta de n’Aranda dins aquest context personal de catalanofília: “para poder recibir financiación para mis películas en Cataluña tendría que rodarlas en catalán y yo mismo no las encontrarría creíbles: no es creíble que un Guardia Civil o que la gente en la cola del cine en Barcelona hablen en catalán”. Evidentment, no puc transcriure la resposta literalment després de 20 anys però en recordo perfectament el contingut i era exactament aquest. He intentat trobar l’entrevista amb l’ajut del Sants Goog & Tub però hi he estat infructuós. Tot i que puc dir que ho recordo tan bé que els exemples de la cua del cinema i del Guàrdia Civil no són pas de la meva collita, van ser els que hi va posar l’Aranda.

Després d’aquesta resposta, tenint només 16 o 17 anys i a Cadis, vaig interessar-me per aquesta qüestió de les subvencions a la cultura catalana i si hi apareixien notícies relacionades, tornava a parar l’orella. La pregunta clau, que de ben segur heu sentit tots els catalans alguna vegada era: “només és cultura catalana la que es produeix en català?”

Jo no sóc cap expert en literatura i com a espanyol he degut estar sempre força particular ja que en aquella mateixa època jo no entenia per què havíem d’estudiar a Cadis l’obra d’en Rubén Dario i no teníem cap referència de literatura catalana, que al cap i a la fi, tal i com jo ho veia aleshores, era literatura “espanyola”: per a mi, de la manera més natural el català era quelcom d’espanyol en tant que estava dins Espanya. A més, quan pensava que un alumne de Girona havia d’estudiar en Machado, andalús com jo, també volia conèixer almenys un parell de noms d’escriptors i d’obres de catalans. Ara veig com d’innocent era aquesta visió meva. Veig que amb 16 anys jo era incapaç de detectar la politització que envolta tot el que toca les llengües, especialment a l’Estat Espanyol.

Anant més enllà  i seguint amb la meva ànima càndida i espanyolísticamente “happy, happy”, jo pensava que tots els nens a escola havíem d’aprendre almenys cuatre cosetes en català, basc i gallec: “Egunon! Ni Javi naiz eta cadiztarra naiz, eta zu?” Per exemple, ni que fos poder saludar i presentar-se en els altres idiomes “espanyols”.

Crec que la resposta de’n Vicente Aranda fou tot un gerro d’aigua freda per a mi i em va saber greu que me’l llencessin des de Catalunya, que era la meva “prefe” de totes les Comunitats Autònomes en aquell moment (si veiéssiu aquests folletons comarcals, són tan bonics!). Però és clar que la política cultural de la Catalunya dels ’80 havia de fer costat al català sense complexes, era el moment de fomentar i normalitzar la relació dels catalans amb la seva pròpia llengua. Aquell gerro d’aigua freda esdevé quelcom de molt relatiu quan, amb deu anys ja viscuts a Catalunya, pots comprovar que la cultura catalana és tan diversa, variada i multicolor com és el mateix país. Catalans de cognoms castellans sovintegen  (només faltaria) als mitjans catalans. Grups que canten en castellà com els Estopa conviuen al panorama musical amb grups que fan broma amb el fet d’un amor “prohibit” entre un català i “una choni de Kastefa” i, fins i tot, grups catalans són número u en vendes a Espanya, com els Manel. Quan vaig arribar el 2003 i vaig veure la Vicenta N’Dongo que parlava la català a la tele, vaig quedar encisat, igual que fa poc amb el suport que la Carmen Machi va rebre del Teatre Lliure i l’emocionant escena de l’aplaudiment del públic després de l’estrena de la seva obra tot i la seva signatura al manifest federalista i la provocació desencertada d’en Toni Albà. Els catalans hi van anar. I la van recolzar. I amb aquest gest, es van recolzar a si mateixos com a gent de culura, com a poble culte, tolerant i respectuós. I oberts de ment, perquè a la cultura catalana hi cap de tot. Des de sardanes a skaters.

Com no hi podrien cabre dos idiomes?

Parlar en castellà seria fruït d’un desmantellament de la cultura catalana?

Aquesta n’és la qüestió clau per mi. No hi estic d’acord. No és la Catalunya que volem la majoria de gent que estem ara il-lusionats amb el camí cap a la independència que hem encetat. Sé que hi ha gent que parla de que cada idioma representa una “visió del món” però trobo que és una frase que perd sentit davant una societat globalitzada i internacionalitzada com, precisament, és la catalana. Si jo mateix parlo diversos idiomes i he viscut a 5 ciutats diferents, no estarà la meva visió del món més marcada per la meva trajectòria vital que pel fet de ser castellanoparlant? Trobo un cert punt reduccionista i sobre tot intencionadament conservador de “cultura catalana” el voler menysprear el castellà com a part de la mateixa. Sé que deu fer mal d’entrada llegir això quan des de Madrid ataquen el català dia sí dia també. Però és que justament volem independitzar-nos d’Espanya perquè no ens agrada com són. I com són amb nosaltres i la llengua catalana. Agafem aire, compten fins a 3 i…

ERC s’avançat a tots els partits sobiranistes en dir que el castellà seria llengua oficial. Aquest dia, Catalunya va donar una lliçó a tots els fanàtics espanyolistes del tipus de país que volem ser. Jo vaig quedar tan encisat amb en Junqueras com amb la N’Dongo. Això és cultura això és classe. “Señorío” si em permeteu una expressió de la meva “visió del món” d’andalús. I entenc que amb el que hem d’aguantar a Catalunya donin ganes de fotre parlant en castellà però justament ara, en el moment que estem, són actituds com les de declarar el castellà oficial i no pas com les dels treballadors del TNC les que ens faran grans com a país i les que, sobre tot, ens ajudaran a apropar més i més catalans envers el desig de independència.

Per fer demagògia lingüística, ja tenim prou “cultura espanyola”. Defensem i projectem al món i a nosaltres mateixos tot allò que ens n’allunya: sigui en català o en castellà. Som la Catalunya del 2013 i del futur, el 1990 del Vicente Aranda ja queden molt enrere, som un país molt més fort i sòlid que no ha de construir cap mur al voltant de la seva llengua. Quan més oberts i més tolerants siguem, més catalans que potser de moment encara no fan servir el català gaire habitualment ho faran ben aviat, motivats i il-lusionats de formar part d’un nou país que els reconeix i els abraça d’iguals a iguals.



---------------------------------

Gràcies per llegir-ho, i si t'agrada

www.facebook.com/unadecat  fes m'agrada i reps actualitzacions :-)

si vols llegir sobre com NO volem ser a Catalunya, click aquí per a en WERT

per a saber com acaba un gadità treballant en català a Madrid... click!

i si vols riure amb les tribulacions d'aquest gadità la nit de cap any entre TVE i TV3, et recomano aquest

www.facebook.com/unadecat 
ME GUSTA!

twitter
@unadecat 
SÍGUEME

gracias por leerme.
Javier