SÓC UN GOS, QUIN GOIG! (el meu 1er escrit en català)

(llegir amb accent de pija de la zona alta de Barcelona) 

Sóc un gos i em fa l’efecte que de debò és el millor que es pot ser a la vida. Almenys pel que veig jo al voltant meu quan em treuen a passejar… quin goig! Els gossos som molt i molt importants pels seus amos i un cop al carrer també gaudim de tota mena de privilegis. Què més podria jo demanar? A mi m’encanta ser un gos i no ho canviaria per res del món, vaja!

A casa fabulós, s’hi està estupendament. El menjar cada dia posat pel davant i jo cagant-lo després al carrer  pel darrera. Que sóc mono! Eh que sí? Doncs sóc un simple gosset. Dormo, bordo, menjo, pixo i cago. Tinc un llit petit, mantentes, joguines que serien l’enveja dels nens de molts barris de classe humil, un os de plàstic superdivertit el qual vaig mossegant segons em dóna la gana i quan me’n canso el deixo allà on m'hi plau. M’encanta veure la cara de fàstic que fan els convidats del meu amo quan seuen al sofà i se’l troben tot ensalivat i mossegat sota el seu cul d’humans. Jajajaja. Una vegada, a l’estiu, me’n recordo que li va entrar a una amiga del meu amo per dins de la minifaldilla en seure i es veu que li va resultar molt desagradable perquè li va arribar a les parts més íntimes.  Ui, com es va posar la tipeja aquella! Se li va escapar un “joder con el perrito, Pau” i buenuuuu, el meu amo per poc no la fa fora. Jajaja! Eh que som graciosos els gossets? Un altre dia un nen petit d’una parella molt repel.lent amics del meu amo, (d’aquesta gent que no té gos i els molestem, sats?) Doncs tots dos emprenyats perquè el seu petit havia trobat el meu oset i se l’havia endut als llavis. Que són tontos aquests humans a mig fer! Que no va veure que era el meu os, a casa meva el deixo a on jo vull. Hosti, ja podia tenir cura d’aquestes coses el nadó i si no, doncs que no el portin a casa, collons! El meu amo diu sempre que sóc el rei de la casa, no? Una mica de respecte, o sigui, sisplau!

Els gossos, en canvi, som molt i molt intel.ligents, ho sap tothom, més que els propis humans, ho diu molta gent que ens estima per sobre de totes les coses. Allavontes fem coses al.lucinants que ens fan superespecials. Tot el que té un gos flipa amb lo intel.ligent que es el seu perquè fa unes coses que sempre ha volgut que fes el seu gos quan somiava tenir-ne. La connexió entre amo i gos és tan forta perquè és tracta de tot un procés d’aprenentatge mutu i  intens que permet totes dues parts créixer com a humà i com a gos. Cada relació amo – gos és diferent, especial i única, és una passada, t'ho juruuu. Un cop assolit aquest estadi de complicitat, coneixement de l’altre i de singularitat educacional, l’amo sent un amor pel seu gos i un orgull que comparteix amb tothom constantment, bocabadat amb  les proeses del mal dit “animal”, que passa a ésser una persona més (quan no la més important) a la seva vida. Què dic una persona? Molt millor que una persona! Ja voldrien moltes persones ser tan nobles com els gossos, tan fidels, tan llestes. No heu sentit mai dir-ho? Que som millor que els humans? És força normal arribar  a aquestes conclusions quan veus finalment que el teu gos és tan superior intel.lectualment a la resta d‘éssers vius que l’envolten i mostres amb orgull les coses tan increíbles que fa:

-          ve corrent quan el crides

-          et dona la pateta

-          si llences alguna cosa, hi va a recullir-la i te la torna

-          se seu

Oi que és increïble?

Donada la situació de crisi actual, és normal que una persona faci mesos que hagi deixat de comprar les seves marques favorites al super, minvant potser el plaer que li produeix el menjar i omplint el rebost de marques blanques i productes de segona. Però entendreu que si tens un gos i has assolit aquesta connexió i aquesta entrega afectiva ni et plantegis deixar de comprar la millor marca de menjar per a gossos i tot el que li calgui al gos entre el bo i millor del disponible per a mascotes. És normal. I si em porten merda per a menjar doncs no menjo i el meu amo entra en un patiment que ja veuràs el que triga en tornar a portar-me exactament el que jo vull i necessito com a gos. La merda, a casa, ja la pot menjar ell. Jo, de merda, només en menjo la d’altres gossets quan els ensumo el culet al parc jaja, que som graciosos! Jejejeje… Ups!

En fí, som així. Els gossets, ai…!

Total, que a casa ja ha quedat clar quin és el nostre paper: som, simplement, els reis de la casa.

Però tothom sap que a nosaltres el que ens encanta és que ens treguin al carrer, oleeee!! L’amo comença a dir ximpleries i a ensenyar la corretja del pal: “va, que ens en anem al carrer”! Això és lo más. Jo em poso a bordar a sacu, que de vegades el meu amo es troba a l’ascensor en baixar-me o pujar algun veí que li retreu el soroll que faig a les 7 de la matinada bordant. Hosti, que són amargats aquests que no en tenen de gos, oi? El meu amo ja els hi diu: “Què vol senyora?, és un gos i té que bordar!” I punt. Me l’estimo tant, en Pau.

Al  carrer és Can Pixa, però de debò, perquè podem pixar allà on ens ve de gust, quin goig! És normal, després de tant de temps tancats a casa sense pixar per tal de no fer pudor i embrutar la casa del meu amo, doncs ho fem a l’espai públic que és molt més lògic, no troben vostès pas? Vull dir, o sigui, el pobre del meu amo, perquè hauria de soportar que jo pixés a casa quan puc fer-ho en tants llocs que molestin els altres en comptes de a ell? Jo de debò que ho veig genial: si un humà pixa al carrer li foten una multa. En canvi, els gossos pixem al carrer i amb els impostos dels humans doncs es neteja. Fins i tot tenim els pipicans però la veritat és que passo total perquè el meu amo els troba tan fastigosos com jo. A més, jo quan surto al carrer ja no aguanto més i hi han unes certes cantonades, senyals de trànsit i portals que en convenen més i m’ho faig allà i ja està. Quina necessitat d’anar al pipican si queda lluny de casa o al meu amo no  li agrada el camí cap allà? Es podrien estalviar els diners de fer-los francament ara amb la crisi seria un estalvi, guaita eh? Si al cap i a la fi cada parc d’aquesta ciutat és perfecte com a pipican! Els gossos riem molt entre nosaltres sobre els sinyals aquest que hi ha en entrar als parcs que indiquen que hem d’anar lligats obligatòriament. Quin riure mare de Déu! És boníssim! Mira, una altra cosa que se m’acudeix que es podrien estalviar a l’Ajuntament: si tothom sap que és justament en entrar al parc quan els amos ens deixen anar! Jajaja! És veritat que els polítics son ineficaços eh? Aiii he de venir jo, un petit gosset a donar-los idees de com fer per estalviar amb la crisi que hi ha… És que som molt intel.ligents.

Buenu, i aquesta gent que intenta llegir un llibre al parc, menjar un sandvitx a l’hora de dinar, relaxar-se, xerrar tranquil.lament amb un amic, prendre el solet de primavera… I es queixen de vegades que anem sueltus, que fem soroll, que pixem i caguem??!! Però, que s’han cregut? De debò, és que em sembla superfort. De què van? Som gossos i hem de bordar, pixar i cagar! Que no se n’adonen? I si els  molesta que jo m’hi acosti a ensumar-los les sabates i fer voltes al seu voltant bordant perquè m’agrada l’olor que fan que es busqui un altre banc o un altre parc! Entesos?

He d’aprofitar ara per dir que el col.lectiu de gossos barcelonins estem especialment a favor del pla de recuperar els interiors d’illa de l’Eixample, en seriu, una de les millors coses que s’està fent pels gossos a la ciutat: a cada interior d’illa un lloc on poder fer les nostres caquetes sense haver de passejar al voltant d’aquestes illes tan agressives i amb tant de trànsit. Gràcies, senyor Alcalde!

A La Vanguardia s’han llegit moltes cartes de veïns del Turó Park que denunciaven amb motiu del centè aniversari d’aquest parc senyer d’aquesta zona de la ciutat que havia esdevingut un pipican. Jo és que de debò no sé que tenen al cap els pijos aquests. Espero que tota aquesta gent amargada entengui després de llegir aquestes línies que els parcs són, simplement, nostres.  I si no, que passegin pels jardins del Mestre Balcells a Gràcia, als de Can Mantega a Sants i, per descomptat, al mateix parc de la Ciutadella!

En resum, que mola mogolló ser un gos, l’únic la gent aquesta protestona que ens fa la vida una mica més agra a nosaltres i als nostres amos, tot perquè es pensen que tenen dret a tenir com a ciutadans i contribuents parcs tranquils i nets i com a veïns poder estar tranquils a casa seva o dormir sense lladrucs… quins ximples! El cas és que hi han moltes regulacions al respecte, jejeje… Però amb més del 50% de llars a tot l’Estat amb mascota… qui és el guapo alcaldet de torn que s’atreveix amb nosaltres? Els nostres amos no els votarien mai més si es posen ferms amb la corretja als parcs i els multessin. No, no, no, per aquí no hi anirà mai cap polític, podem estar tranquils.

I és que diuen que “el gos és el millor amic de l’home”. Però els explicaré un secret: vostès no ho entenen perquè no entenen els nostres lladrucs, però els gossos sempre ens diem entre nosaltres que “l’home és el millor amic del gos”.


www.facebook.com/unadecat 
ME GUSTA!

twitter
@unadecat 
SÍGUEME

gracias por leerme.
Javier