UNA DE MOROS I CRISTIANS (catalans!)
És curiós, repassant l’origen
polític i toponímic de Catalunya es diria que des del bon començament hi havia
quelcom de fatal quant al fet que Catalunya estigués obligada a entendre’s amb
la resta de pobles ibèrics. Sí o sí. I dic “fatal” en el sentit de predestinat,
no necessàriament perquè aquesta relació hagi estat sempre i inqüestionablement
negativa per a Catalunya com ens semblen voler fer veure en aquests moments d’exaltació bidireccional i esquerravergència.
A més de formar part d’allò que d’ençà dels romans ja se’n deia
genèricament “Hispania” i del posterior territori monàrquic dels gots amb
capital a Toledo, resulta que la causa que va motivar la rebeldia de Borrell II
i el no voler renovar el vassallatge al rei franc venia també de la pròpia
península ibèrica, del sud de la mateixa concretament. Per tant sembla ser que
els afers entre Andalusia i Catalunya venen de lluny i a mi, això com a andalús
catalanitzat, m’engresca especialment. No es tractava al segle X de centenars
de mil·lers d’emigrants arribant en tren a l’estació de França. De fet, només
se’n tractava d’un... Però de molt temible, gairebé tant com en Justo Molinero.
El cabdill Almansor saquejà Barcelona i la prostrà per sis mesos, cremant-la i
arrasant-la. La indiferència del rei dels francs a les peticions d’ajuda del
Comte de Barcelona va fer que finalment Catalunya comencés a caminar pel seu
propi peu i que s’adonés que “dels Pirineus cap amunt” passaven d’ella tant com
de cuinar amb oli d’oliva, cosa que ja devien tenir en comú el barcelonins del
segle X amb el moro Almansor. Al cap i a la fi a Catalunya som molt d’oli
d’oliva tant com els murcians o els sicilians, això ho tenim claríssim... oi? Verge extra, això sí, que aquí ens agraden les coses ben fetes. De
fet jo crec que, ara per ara, inclús es perd més oli a Barcelona o Sitges del
que es consumeix però això és una altra qüestió que ni podien imaginar en temps
foscos com eren els de l’Edat Mitjana. Comparin el carreró de les Bruixes de
Cervera amb el carrer del Pecat de Sitges i veuran com ha canviat el país. Ai! Si
Borell II aixequés el cap... Potser es faria marica i llogaria apartaments turístics als cavallers francs per internet.
Molts segles abans que els bíceps
inflats del Circuit Festival prenguessin com a seus els xamfrans de l’Eixample
es comença a emprar el nom de “Catalunya”, un topònim que sembla procedir del
mot “castellum” en llatí, assemblant el seu origen etimològic al de la pròpia
Castella. D’altres teories defensen que el nom prové de l’àrab i que era com
els musulmans de la península ibèrica es referien al conjunt dels comtats
catalans no arabitzats. Fou d’aquella manera en tot cas, tallant lligams amb els reis de
París com aquest territori - que fluia “dels Pirineus cap avall” per les valls
del vessant sud - que aquest país se singularitzà. Amb aquest nom tan hispànic,
fregint botifarres, untant pa amb oli d’oliva i apostant més recentement per un
turisme de sol i platja per a perdedors d’oli, Catalunya s’ha anat conformant
com a innegable territori ibèric. Ara, fins i tot amb cria de porcs ibèrics a
la Noguera. Fem país i tastem aquest pernil ibèric i català.
......................
Gràcies per llegir-me!
ATREVEIX-TE'HI ARA !!
.jpg)
Comentarios
Publicar un comentario